Bé, personalment no tinc experiència amb adolescents resident a centres, i la descripció que fa Dolors dóna una molt bona idea del dia a dia dins del centre. "I tu per què ets aquí?" també ho diu un pres a un altre el primer dia d'empresonament. El paral·lelisme està servit, i tot i que aquest Centre té poques plaçes, com diu el en el text "La práctica de la relación educativa con los chicos y chicas adolescentes en los espacios residenciales", en les residències (més en les grans), tot és molt difícil, complicat, gairebé impossible.. Argumenta que les pors dificulten el canvi de l'adolescent: pors de l'institució, de l'educador, en general, por a perdre el control de la situació, als riscos, por als mateix requeriment de l'espai d'intimitat, propis d'aquesta edat (recordem que són nois i noies que necessiten el seu espai, i amb 8, 9 o 15 adolescents més, i educadors, etc. pel voltant, és difícil trobar-lo).
Un altre punt important que toca el text, és la barreja d'edats en el centre. En el centre descrit per l'educadora social, viuen adolescents de 14 a 18 anys, fet que pot comportar complicacions alhora de gestionar la dinàmica educativa. També és cert que és molt més preocupant quan les edats són encara més dispars, ja que aquesta dinàmica educativa es pot veure interferida per les preocupacions, interessos i necessitats de l'infant (amb 14 anys no ho ets, però hi ha un món entre els 14 i els 18 anys), amb les tensions, dificultats i necessitats de l'adolescent.
No oblidem però, que tots els nois i noies creixen en contacte amb nois més grans i més petits (a l'escola, al pati, al carrer, la família, etcètera), i això és estimulant per ells. Potser, com diu el text, el fet de treballar amb institucions homogènies, que permenten una única organització (amb matitzos), no sigui res més que una comoditat institucional que ni tan sols està clar que sigui bo pels nois i noies.
2 comentarios:
La realitat juvenil dels adolescents i joves als centres pot ser molt dispar, existeixen multiplicitat de factors al igual que existeixen múltiples persones i realitats que les envolten, fet que conforma una situació diferent per a cada cas i per a cada centre, tal i com diu la Lola no hi ha dos centres iguals, de la mateixa manera que no hi ha dos adolescents iguals.
Un dels aspectes que m’ha cridat l’atenció és la menció que es fa sobre el rol del professional a l’hora de motivar a l’adolescent, s’ha d’aconseguir que aquesta motivació també formi part del tarannà del professional, ja que sinó és molt difícil traspassar-la a l’adolescent. Trobo que la motivació vers l’adolescent i el fet d’evitar el burnout del professional són un punt important a treballar dins els centres de menors o adolescents, ja que un professional cremat no podrà treballar amb les mateixes ganes o energia que quant va començar, en aquest sentit les administracions o institucions han de tenir previst tot un seguit de recursos per evitar aquestes situacions.
D’altra banda comentar el que dius Xavi sobre el fet de la dificultat de la pràctica educativa als centres, jo també soc del parer de que no es pot treballar de la mateixa manera en centres grans que en centres petits, en ocasions la capacitat laboral dels professionals pot veure’s desbordada, els canvis que s’ha de fer vers una millora relació amb els adolescents ha de tenir en compte la nova realitat juvenil i adolescent, cal tenir en compte que els i les adolescents reclamen els seus espais personals a edats molt tempranes –ja diuen que tot s’avança -, cal tenir en compte el retard de la finalització de l’ensenyament obligatori, cal tenir en compte la incorporació del jove o de l’adolescent al món del treball i tal com ja he comentat cal que l’acompanyament de l’adult estigui fet des d’una perspectiva positiva i amb empenta, ja que com sabem – i no podem oblidar- es tracta de nois i noies amb una situació i una realitat un tant més complicada, per dir-ho d’alguna manera, que la de part de la resta de població de la mateixa franja d’edat. Realitats que dins els centres també poden pensar-se com més o menys complicades en funció de la perspectiva dels adults davant les necessitats dels adolescents, tema ja plantejat en els comentaris sobre les diferents realitats juvenils, una perspectiva juvenil no resulta igual en funció del prisma sota el qual s’observa, tot i que no puc oblidar que aquests adolescents internats en centres parteixen d’una realitat prou dura per presentar comportaments i relacions prou complicades i dures.
El desenvolupament de la tasca dels educadors i la resta de professionals dins els centres es complicada d’equilibrar davant la necessitat d’oferir i proporcionar protecció, però sense arribar al punt de dificultar el creixement o desenvolupament de les pròpies capacitats per arribar a ser més autònom, ja que la protecció no pot ser indefinida i en un moment donat de la seva vida han de “prendre el vol” i fer la seva vida. Se’ls ha de proporcionar les eines necessàries – important el desenvolupament de les polítiques socials vers els joves tutelats i extutelats per la DGAIA, podeu consultar a la web: http://www.gencat.net/benestar/dgaia/pla18.htm - per que puguin ser autònoms i no dependents d’una entitat o d’uns/es professionals, pel que torno a remarcar la necessitat de la tasca motivadora i educativa dels professionals del seu entorn més immediat i de les eines proporcionades pels governs.
Pel que fa a la diferenciació d’edats que es planteja penso que el tenir diferents edats els dona una perspectiva més amplia, ja que els fa relacionar-se amb d’altres maneres i formes de desenvolupar i viure la realitat infantil, adolescent i juvenil. Soc del parer – i des de la inexperiència en el treball amb aquests adolescents- que els cal la relació amb els seu grup d’iguals, però també els enriqueix la relació amb la resta de nois i noies més petits i més grans que ells mateixos.
Una de les parts importants en la vida dels noies, que estan en una institució residencial per a joves, és des del meu punt de vista, la feina a fer dels educadors. Aquest són part important per als adolescent, fent així que aquest puguin arribar a aconseguir els objectius marcats, i arribar a la seva independència. Són una peça clau en el tarannà del dia a dia, a l’hora de gestionar adequadament els conflictes ( de fet com diu el text “Relació educativa amb nois i noies adolescents en pisos-residències”, “un problema és un conflicte que se li ha donat una resposta inadequada”.
La relació educativa amb els adolescents de fet és d’acompanyament, d’estar aprop d’ells de manera disponible, accessible tot i fent que ells facin el seu camí, tot i equivocant-se. Els educadors han de saber pactar convertir-se en el referent pels nois, de fet ells seran els que rebin les patacades dels nois quan aquest estiguin malament.
Aquest acompanyament és la manera de treballar com equip. S’han d’establir empaties, crear sinèrgies, crear en definitiva un ambient positiu per a la relació. Així dons els noies i noies han de tenir una participació real en el funcionament del centre i la evolució dels nois i la dinàmica del grup.
Els educadors i educadores en els espais residencials han de tenir no sols una determinada formació, sinó unes capacitats determinades que els permetin ser capaços de sentir-se contínuament en contradicció. D’altre banda pogué conviure en una provocació permanent, estar pròxims als nois i noies i acceptar que no poden actuar amb la imposició per sistema.
En aquesta pràctica és necessari un equip per pogué contrastar i debatre.
Publicar un comentario