i la família?

Tal com diu Nuria, la situació d'un adolescent desamparat, s'ha de treballar de manera integral, compartint, tots els actors que hi actuen, responsabilitats. Com apunta el text "la relación educativa con los adolescentes en pisos-residencia", si els adolescents segueixen en la institució, és perquè els recursos familiars s'han anat tancant. Molts dels professionals que treballen el dia a dia de l'adolescent, alhora d'afrontar el retorn al nucli familiar, pensen amb freqüència que seria millor que el noi o noia no hagues de tornar-hi, que els seria molt més positiu per ells saber que existeixen, que poden visitar-los, però que afectiva i emocionalment fossin independents i autònoms.

Llavors és fa imprescindible coneixer els recursos dels que disposa l'adolescent per poder afrontar aquest retorn, sent feina dels professionals enfortir a l'adolescent que retorna a la família.

Un punt interessant a tenir en compte, és la necessitat (segons el text) alhora de preparar-se pel retorn al nucli familiar, de passar per experiències en pisos desprès del centre residencial. Amb això es vol aconseguir una emancipació autònoma, que l'ajudarà en un futur retorn.

continuacio d' avui nuri

Cal començar per la persona que com a conseqüència d' una situació de desavantatge social, manifesta uns comportaments i una forma d' entendre la realitat que no està d' acord amb el que el grup normatiu tolera i espera d' ella.
Per tant és pot derivar en una relació conflictiva amb el medi social i com a conseqüència aquest medi respon. El medi social exigeix que hi hagi determinades habilitats cognitives i conductuals per afrontar amb èxit les exigències de la vida social i la relació comunitària (normes socials).

Des d' aquesta perspectiva podem parlar de risc social, per exemple, quan es trenquen els lligams que vinculen l' entorn de l' infant -principalment el familiar- amb l' ampli cos social. Aquest lligam o vinculació es pot veure alterat per diferents causes, essent les econòmiques una de les més importants. Per exemple, per estar de forma prolongada a l' atur o per trobar-se prop dels llindars d' extrema pobresa. Aquests fenòmens presentats que impliquen directament unes certes carències materials dins el nucli familiar podrien reflectir factors de risc social i per carències materials dins el nucli familiar podrien reflectir factors de risc social i per carències al afectar en diferents mesura el desenvolupament posterior dels infants i/o joves, sobretot si aquests es combinen amb d' altres factors més socials del entorn immediat d' aquestes famílies, i als quals l' Administracció a de donar resposta.

Respecte a les situacions de carències infantils clarament detectables, hi ha també moments en els quals els infants i/o joves conviuen amb realitats d' alt nivell de risc que, de no tenir una ràpida i adequada intervenció, poden generar problemàtiques de conseqüències imprevisibles o, fins i tot, irreversibles. Es a dir, la responsabilitat de les administracions competents és també evitar els processos d' exclusió o marginació que poden afectar a determinats risc col.lectius infantils o juvenils fruït de trobar-se davant de determinades situacions de risc o amb un grau important de vulnerabilitat social.
Nuri

De la mateixa manera que per abordar el coneixement d' una realitat complexa , s' ha de fer de manera multidisciplinar, també la solució dels problemes socials a la infància ha de ser gestionada de manera integral, interinstitucionalment i amb responsabilitat compartida. Amb tot, el professional de l' educació social té en el si de les seves actuacions un important paper a desenvolupar en quant el treball amb aquests adolescents. Ser model i referent, acompanyar els processos personals, incidir educativament per tal de desvetllar les potencialitats i capacitats; són algunes de les qüestions a tenir en compte alhora de parlar de la intervenció educativa amb infants i joves en situació d' inadaptació social.
El paper de l' educador, del professional té en compte que la persona humana creix i es desenvolupa en la relació amb els altres. Els vincles afectius sòlids i permanentss ofereixen el clima òptim perquè l' infant, l' adolescent desplegui la seva personalitat. Ser un interlocutor que estima és un bon "mirall" que li transmet el missatge fonamental "ets digne de ser estimat tal com ets". En aquesta relació amb adults capaços d' estimar - i fins i tot amb els inevitables moments de fricció -l' infant obtindrà a més dades ´molt útils sobre la seva pròpia manera de ser, les seves virtuts i també els seus defectes.
En l' àmbit individual es caracteritza perquè es bassa en la relació personal entre l' educador i l' educand. L' educador és la persona de referència de l' educand, és la persona que engega processos de canvi, crea un marc de confiança i sinceritat basat en el diàleg i la conversa. Des d´aquest punt de vista, l' educador també és un expert en la creació de vinclces. Aquest àmbit possibilita el treball d' autoconeixement, el procès d' aclariment de la situació personal i de la història pròpia, les possibilitats reals de progrès i la fixació d' objectius personals.

Respecte als drets i obligacions envers el risc social, evidentment la família és la institució responsable, en primer lloc, de satisfer aquestes necessitats, vull remarcar que ahir vaig assistir a una xerrada a l' escola d' una de les meves filles , tractava de temes sobre la drogaadicció en els adolescents (un psicòleg del Departament de la Generalitat de Catalunya) i començar per dir en primer lloc la familia , però hi ha determinades situacions en qué són les diferents Administracions públiques les que de manera subsidiària, tenen l' obligació de garantir el compliment d' aquest dret. Quan el nucli familiar, falla i és incapaç de donar atenció necessària als menors, les lleis emparen als infants i als joves i obliguen a les administracions a intervenir.

Vaig fer les meves pràctiques de segon curs en el Centre d' Acollida Ntra. Sra. de la Misericòrdia a Girona , concretament amb adolescents (noies).
Totes aquestes noies havien estat derivades des dels Serveis Socials de diferents poblacions i totes es trobaven en situació de risc social. Cal remarcar que estaven temporalment en el centre (centre obert) en espera d' una destinació en un Crae o bé retornaven a la família d' origen.
Nuri

i tu per què ets aquí?

Bé, personalment no tinc experiència amb adolescents resident a centres, i la descripció que fa Dolors dóna una molt bona idea del dia a dia dins del centre. "I tu per què ets aquí?" també ho diu un pres a un altre el primer dia d'empresonament. El paral·lelisme està servit, i tot i que aquest Centre té poques plaçes, com diu el en el text "La práctica de la relación educativa con los chicos y chicas adolescentes en los espacios residenciales", en les residències (més en les grans), tot és molt difícil, complicat, gairebé impossible.. Argumenta que les pors dificulten el canvi de l'adolescent: pors de l'institució, de l'educador, en general, por a perdre el control de la situació, als riscos, por als mateix requeriment de l'espai d'intimitat, propis d'aquesta edat (recordem que són nois i noies que necessiten el seu espai, i amb 8, 9 o 15 adolescents més, i educadors, etc. pel voltant, és difícil trobar-lo).

Un altre punt important que toca el text, és la barreja d'edats en el centre. En el centre descrit per l'educadora social, viuen adolescents de 14 a 18 anys, fet que pot comportar complicacions alhora de gestionar la dinàmica educativa. També és cert que és molt més preocupant quan les edats són encara més dispars, ja que aquesta dinàmica educativa es pot veure interferida per les preocupacions, interessos i necessitats de l'infant (amb 14 anys no ho ets, però hi ha un món entre els 14 i els 18 anys), amb les tensions, dificultats i necessitats de l'adolescent.

No oblidem però, que tots els nois i noies creixen en contacte amb nois més grans i més petits (a l'escola, al pati, al carrer, la família, etcètera), i això és estimulant per ells. Potser, com diu el text, el fet de treballar amb institucions homogènies, que permenten una única organització (amb matitzos), no sigui res més que una comoditat institucional que ni tan sols està clar que sigui bo pels nois i noies.

Compartir una experiència....

Em dic Lola, soc educadora social i durant quatre mesos he pogut compartir l’ experiència dels educadors i nois que conviuen a un CRAE que té una capacitat de 9 places de nois entre els 14 i 18 anys.
Evidentment no hi han dos centres iguals, igual que no hi han dos grups de nois iguals. Puc parlar del que he apres del meu grup de nois i del centre on jo he estat. Aquests nois, generalment, han passat per situacions traumàtiques i per l’ enfonsament del seu marc familiar, el que implica una manca d’ hàbits i de normes.

El mati ocupa des del despertar dels nois fins que aquests marxen als seus recursos formatius, recurs laboral o qualsevol altre recurs, en cas de que no vagin a cap recurs i es trobin en la recerca de feina, se’ls ajudarà preparant currículum o entrevistes de treball o acompanyant-los a l’ entrega d’ aquests a diferents empreses. El migdia compren des de que els nois tornen a casa per dinar fins a les 15 h o 16 h de la tarda. Durant aquest temps ens proposem incidir en els hàbits d’ordre, d’higiene i alimentació, així com ajudar a estructurar el temps lliure, potenciar les relacions tant internes com externes i incidir en els nivells d’autonomia del noi a partir de la seva col·laboració en tasques pròpies d’aquest espai. A la tarda ens proposem donar-li al noi la possibilitat d’utilitzar recursos necessaris per al seu desenvolupament personal (activitats extraescolars, reforç acadèmic, activitats de grup, etc), incidir en els hàbits de salut i d’higiene, afavorir la cooperació a partir de les tasques comunitàries, afavorir la intimitat personal, incidir en el grup per tal de que aprenguin a organitzar-se i gestionar projectes comuns, etc. A la nit volem incidir en hàbits d’ higiene personal, ordre, alimentació, afavorir un clima distès a l’ hora de sopar, potenciar la participació i la implicació dels nois, afavorir el respecte mutu entre companys i potenciar les relacions i la dinàmica de caps de setmana varia en funció de l’atenció a les famílies i de les sortides que es vagin proposant; també tenint en compte les sortides dels nois al nucli familiar.


Realment la sensació que dona és la de viure en una casa, amb uns referents que acostumen a ser home i dona (que farien el paper de pares) i uns companys-amics d’ habitació (que farien el paper de germans). Una casa on viuen 9 nois de la mateixa edat, adolescents. Si ens imaginem qualsevol casa amb aquestes característiques, on comparteixen l’ habitació 3 nois i a sobre han de fer les tasques de la casa...ens trobem que de vegades hi ha conflictes...! A mi no em resulta estrany. És com una gran família, però tot i que son un grup bastant cohesionat, viuen bastant independentment, tenen diferents amics i utilitzen el temps d’ oci de forma diferent, tot i que moltes vegades surten junts.

El fet de col·laborar fent les tasques de la casa, s’ ha intentat promoure des de la idea que és casa seva i s’ ha de cuidar i mantenir, i normalment no hi ha problemes a fer-les diàriament, encara que quasi tots les deixen per última hora i ho fan per obligació. Aquest comportament és bastant normal, ja que tindríem aquest problema amb qualsevol noi d’ aquesta edat, que no s’ hagi acostumat des de petit a fer-ho. De fet, la majoria dels seus amics no fan cap tasca a casa seva, i molts dels nois que arriben no n’ han fet mai a casa seva.

La majoria dels nois entenen el centre com casa seva, aquest punt és realment important a l’hora de valorar l’ actitud que té el noi vers a l’ espai i les persones que hi formen part. En el temps que hi he pogut conviure amb ells he notat una diferencia notòria entre els nois que se l’ havien fet casa seva i els que encara no. Està lligat a la concepció que ells tenen del temps que hi passaran. Quan encara no s’ ha pres consciencia de que l’ estada serà llarga o il·limitada els nois no son gaire participatius amb la dinàmica de la casa i alguns ni tan sols volen relacionar-se amb els companys o educadors, a poc a poc alguns es fan conscients de la situació i entenen que han de passar-hi un temps, així que la seva forma de relacionar-se es diferent. També passa que venen de diferents centres, alguns sobte el recorregut que tenen amb aquesta curta edat, aquest és un altre motiu per trigar a fer del centre casa seva, ja que han viscut una rotació que fa que no vulguin establir lligams amb les coses, tot i que amb una mica de paciència s’ aconsegueix que ho facin. És molt important la relació de confiança que estableixen educadors i nois.


Els propis educadors troben una diferencia entre l’ estat actual de la casa i com havia sigut anys anteriors. Es diferencia l’ evolució general dels adolescents, com eren anteriors grups i com son els nois d’ ara. És un problema que ve alimentat per la societat actual i és pot fer un paral·lelisme entre l’ educació dels nois d’ abans i com es traduïa en l’ estat físic de la casa i els grups actuals i l’ estat actual de la casa. Això es veu reflectit en els adolescents d’ avui, que com tothom sembla estar d’ acord, son diferents dels d’ abans. Les odioses comparatives ens porten bàsicament a quatre conclusions amb les que hi estic bastant d’ acord: absència de limits-normes (puc tractar les coses com em doni la gana), consumisme (si es trenca em compres un altre), abús del dret a les possessions i a la intimitat (son les meves coses i les tracto com vull), les recompenses (jo ho faig i tu que em dones) i segur que m’ en deixo varies.

La possibilitat de retorn amb la família del nois que actualment estan a la Llar, va ser una de les realitats més dures que vaig haver de comprendre en la meva curta estada al centre. Gairebé la meitat dels nois que es troben al centre, tenen famílies a les que se’ls dona opcions de retorn, però en la majoria dels casos la situació sobrepassa al pares, tiets o avis i trien la opció de que el noi continuí al centre. És treballa juntament amb l’ EAIA, que es qui directament treballa amb la família. Jo només puc opinar des de la perspectiva del centre, que sovint es desmotiva en veure que nois que podrien estar a casa seva no son reclamats per les famílies, no es tracta d’ emetre cap judici, algunes famílies ho han intentat i no han pogut conviure i els nens han tornat al centre, d’ altres hi tenen relacions de caps de setmana, però no volen permisos més llargs i molt menys acollir-lo quan tingui 18 anys.

Alguns casos em costa realment entendre’ls, però tampoc es tracta d’ això, els familiars comuniquen al centre les seves intencions vers l’ acolliment del nen, però no ho comuniquen al propi interessat, potser per protegir-lo, potser per no voler enfrontar-se al noi, la qüestió es que hi ha una sensació del noi de que el Centre té la culpa del seu internament, mai de la família o d’ ells mateixos. Entenc que és més fàcil culpabilitzar l’ altre, però també que es mes difícil treballar en aquesta situació. Molts nois assumeixen la seva realitat a pocs mesos del seu desinternament i el treball s’ ha de fer de pressa perquè es ara quan realment està predisposat a escoltar.

No li podem dir, ho ha de fer el pare... i a les reunions amb l’ EAIA lluita de poder, el noi enmig d’ un partit de tennis, que si t’ estan posant en contra meva, que si senyor sigui sincer pel be del seu fill... no he estat present a cap reunió amb pares o l’ EAIA, només recullo les preocupacions dels educadors desprès de les reunions, ràbia, impotència, tristor ... i tornem a la feina, feina que psicològicament et deixa tocat.


Trobo nois que majoritariament es neguen a veure la seva situació real dins la família, és un mecanisme de defensa totalment lícit per la situació en que es troben. Moltes vegades la família els ha girat l’ esquena, però ells continuen volent-se relacionar, no en va és la seva família. El problema és quan aquesta família no vol admetre al nen que no accepten el seu retorn quan sigui major d’ edat, el noi es confia fins l’ últim moment i no vol treballar el seu desinternament i la seva autonomia i viu a sobre uns nuvols, fins que és massa tard. Davant la insistència dels educadors a que es faci pública aquesta realitat, hi han enfrontaments tant amb pares com amb nois i és díficil la relació educativa després d’ això.
Els grups de nois cada any són diferents i els reptes que tenim com educadors és no fer del nostre treball una feina mecànica, rutinària, i d’un “anar fent”, sinó que hem de fer i ser capaços d’adaptar-nos a cada un dels nois i a cada grup segons la manera de ser i les diferencies dels que el formen.


Em fa ser conscient de que tal i com es viu en la societat actual els nois senten que perdran una part de la seva joventut i s’ hauran de fer responsables d’ una llar, de sí mateixos i potser d’ una família molt abans que els altres nois de la seva edat. Injust? A mí m’ho sembla. Realitat? Sembla que nomès m’ho sembla a mí, perquè de moment és la que és. Crec que fer-los tocar terra i que espabilin a buscar feina o estudiar no es treballa prou a la Llar. Els nois semblen no tenir pressa, però els educadors hi haurien d’ incidir més, ja que aquest punt és vital amb la edat que tenen. És la part que al meu parer es treballa pitjor a la Llar. Quan arribo i pregunto si els nois ja han aconseguit feina, la reacció dels nois no em sorpren –con la calma, pero intentant quedar bé, i la dels educadors no m’ agrada: -si, bueno...una entrevista, han anat a entregar curriculums, la cosa esta díficil...- Amb aquestes ganes que hi posa tothom, no m’ estranya...


Dels nois, penso que és mes important aprendre’n encara, només si entens com viuen ells la situació (internament, separació de la família i de l’ entorn....) pots entendre el que necessiten, que evidentment en cada cas es diferent. Cadascun dels deu nois que he conegut tenia la seva historia personal, vivia el seu internament d’ una manera i demandava coses diferents, tot i això es poden observar trets característics que els fan molt semblants i que son els que utilitzen per a unir-se com a grup. La primera pregunta que es fan entre ells quan arriben és: I tu perquè estàs aquí?

Presentació

És la soledat companya de viatge de l'adolescent resident en un centre?

Amb aquest blog volem analitzar quina és la seva realitat dins d'un centre, és a dir, quines complicacions i quins factors facilitadors es troba l'adolescent que viu en un centre residencial, on l'estructura familiar coneguda per tots, l'agent socialitzador per excelència, la família, és substituit per altres agents, imprescindibles també en el món de l'adolescent resident. Un cop analitzada aquesta realitat, i amb coneixements nous, seguirem discutint sobre com treballar i quins recursos existeixen per aconseguir la progressiva autonomia quan l'adolescent arribi als 18, i tingui que deixar el centre, per molts d'ells "coixí" de la seva realitat i del món que l'envolta.

El debate està servit.