viernes, 30 de mayo de 2008

i la família?

Tal com diu Nuria, la situació d'un adolescent desamparat, s'ha de treballar de manera integral, compartint, tots els actors que hi actuen, responsabilitats. Com apunta el text "la relación educativa con los adolescentes en pisos-residencia", si els adolescents segueixen en la institució, és perquè els recursos familiars s'han anat tancant. Molts dels professionals que treballen el dia a dia de l'adolescent, alhora d'afrontar el retorn al nucli familiar, pensen amb freqüència que seria millor que el noi o noia no hagues de tornar-hi, que els seria molt més positiu per ells saber que existeixen, que poden visitar-los, però que afectiva i emocionalment fossin independents i autònoms.
Llavors és fa imprescindible coneixer els recursos dels que disposa l'adolescent per poder afrontar aquest retorn, sent feina dels professionals enfortir a l'adolescent que retorna a la família.
Un punt interessant a tenir en compte, és la necessitat (segons el text) alhora de preparar-se pel retorn al nucli familiar, de passar per experiències en pisos desprès del centre residencial. Amb això es vol aconseguir una emancipació autònoma, que l'ajudarà en un futur retorn.

1 comentario:

susanna dijo...

Pel que comenta el Xavi sobre l’entorn familiar i la possibilitat de que puguin tornar a casa seva, penso que tal i com diu al text “Práctica educativa en espacios residenciales”, ens podem trobar diversitats de famílies, des de les que promouen l’internament dels seus adolescents a causa de realitats molt difícils de resoldre com a nucli familiar i finalment exploten (per tant és difícil que puguin o vulguin acceptar el seu retorn dels joves o adolescents a casa), fins a famílies de les quals cal protegir-los i per tant la opció de tornar a casa no es fa possible.

Si pensem en clau de futur per aquests adolescents, aleshores una bona solució pot ser l’estada en pisos residencia, pisos en el que els objectius a més de fer un acompanyament també es treballarà la seva inserció al món exterior, món ben diferent de la protecció que han tingut en els diferents centres on han viscut fins aleshores ja que tot i que s’intenti reflectir una realitat (la del carrer o de la societat en general) ens trobem amb el problema de que resulten ser experiències que no tenen res a veure amb la vida real .

Penso que una de les tasques més importants que els educadors o professionals de referència han de fer amb aquests nois i noies és ajudar-los a preparar el seu futur, proporcionant una dinàmica educativa d’absència, presencia i referència, és a dir, planificar una presencia en unes hores determinades per poder comentar, ajudar a canviar o a millorar situacions o conflictes que puguin sorgir, alhora que es parlaran de projectes i propostes per poder avançar cap a una independència, una absència per ajudar-los a descobrir la soledat, que puguin tenir la possibilitat de resoldre conflictes per ells mateixos i amb les seves eines; i de referència que correspondrà a l’equip professional que els porta.

Un altre de les tasques que penso que es pot fer amb aquests adolescents, es proporcionar-los les eines necessàries per poder desenvolupar-se a l’exterior, tal i com he dit cal fer un acompanyament cap a la independència de la persona. En aquest camí cal enfocar el treball (laboral) com una experiència que els relacionarà amb el món exterior, per establir relació significativa amb la realitat, tenint els pisos com aquells recursos no “residencia colegio” ( tal i com ens diu Jaume Funes al text “Práctica educativa en centros residenciales”), és a dir, cal que la opció de formació cap al món laboral es prengui com a una opció vàlida pel desenvolupament personal dels nois i noies que per diversos motius es veuen avocats a viure i conviure en centres residencials o pisos residencia. Existeix el pensament de recurs educatiu més que de recurs formatiu, encara ens trobem davant la vella filosofia del treball es per aquells que no volen estudiar, en canvi podríem veure-ho com una bona opció de futur, i no com un càstig per aquells que no estudien.

Finalment comentar-vos una frase que m’ha cridat l’atenció: “educar adolescentes desamparados es educar adolescentes”, des del principi de l’assignatura d’adolescència un dels referents clau que he adoptat ha estat la idea de que per poder treballar amb adolescents hi ha que fer-ho amb CLAU ADOLESCENT, i ja sigui adolescents en situacions de vida “normals” o adolescents amb risc social no podem oblidar que son adolescents.

Susanna